Bienvenidos

Desde la Asociación Grupo STENELLA esperamos que nuestras actividades sean interesantes para los blogeros y blogeras que nos visitéis.


lunes, 30 de octubre de 2017

Ascensió pel tàlveg d'obaga de la Penya de la Madama (el cim del Maigmó)

Allà pel 2015, un 6 d'octubre i amb la intenció de fer un mostreig fotogràfic per al catàleg de fongs de la serra del Maigmó, vaig decidir explorar els sectors de carrascar més o menys "purs" que hi resten.

F. torulosa a sobre de la soca de carrasca.
Vaig triar - per tenir-lo poc treballat - el sector de carrascar que hi ha al tàlveg que baixa (o puja, segons es faça) en situació d'obaga, des del cim del Maigmó. Adjacent al collat de la Xau.

Vaig mamprendre la ruta, a partir del camí forestal asfaltat que duu al paratge del Balcó d'Alacant; una vegada passades les revoltes en costera més dures, on naix com a bifurcació, el "camí de la Xau" i que passa per la microrreserva de flora del mateix nom i connecta amb el territori del municipi d'Agost al Maigmó.

Detall de fructificació de la cirerera de rabosa.
En este començament, s'ha de travessar una zona d'esbarzer (Rubus ulmifolius) molt dens i s'arriba a una zona de carrasques (Quercus ilex subsp. rotundifolia) i pins (Pinus halepensis) barrejats. El primer que em va cridar l'atenció fou la grandària d'un bolet de la molsa (Fuscoporia torulosa) - un fong paràsit -, a la base d'una carrasca - d'una acceptable grandària també - que la parasita i que ja la coneixia de fa anys. Continuant camí, costera amunt es pot trobar - amb el mateix aspecte de sempre - un cirerer de Sta. Llúcia o de rabosa (Prunus mahaleb). Malauradament, en eixos dies no tenia cap fruit; unes cireretes xicotetes. Altres anys sí que n'havia produït.


Uns metres més dalt comencen a aparéixer les primeres falgueres de les 3 espècies presents al PNP (Paisatge Natura Protegit): doradella (Ceterach officinarum), falzia negra (Asplenium onopteris) i el polipodi (Polypodium cambricum); esta última espècia destaca de les altres dues per tindre una grandària superior i formar rodals més amples i vistosos. Per altra banda, la doradella es la falguera més estesa per la serra, fins i tot a les cotes més baixes. Es tracta d'una falguera molt ben adaptada a l'eixutesa (relativa). Malauradament de bolets, ni rastre.

Falzia negra al recer de carrasca.
Conforme es va guanyant altitud, el carrascar es va fent més "pur" i dens; les carrasques comencen a dominar el paisatge. Així es pot observar com els individus de falzia negra i polipodis es refugien  a sota de l'ombra d'estes carrasques; i deixant per als individus de doradella les clivelles - emplenades de substrat - de les roques més ombrívoles.

Es pot apreciar un augment, amb l'altitud, de la diversitat liquenícola epifítica. Així es passa dels primers metres del recorregut amb la mera presència a les escorces de les carrasques de l'arxiconeguda Xanthoria parietina, a trobar-hi un poc mes dalt, altres espècies: Physcia adscendens, Physconia distorta, Evernia prunastri, Ramalina farinacea.

A sota de les carrasques també es desenrotlla una important població de rusc (Ruscus aculeatus) - pel nombre i grandària de cadascú - que creix també al recer que proporciona l'inexpugnable i dens carrascar.

A les parets de roca del tàlveg, amb orientació nord - més verticals que les de la vessant sud - hi viuen bons exemplars de savina negra (Juniperus phoenicea) - i fins i tot carrasques - a les seues clivelles.

A les zones més aclarides, existeix una bona representació d'exemplars de cornicabra (Pistacia terebinthus) i d'aladern (Rhamnus alaternus).

Colònia de crosta de soca hirsuta, a
sobre de tronc de carrasca assecada.
Això sí la sequera que es va patir al 2015 va causar unes quantes baixes. Tota esta la crosta de soca hirsuta (Stereum hirsutum). A més, moltes de les carrasques que s'hi assecaren estan rebrotant de soca d'una forma que dona lloc a tot un tapis de rebrots.
fusta morta es aprofitada per una altra espècie de fong, que hi vaig trobar:

 Arribats a este punt seria convenient ressenyar que es tracta d'exemplars de carrasca més vells d'allò que pareixen. Ho podem confirmar només en mirar a la soca del individus. Es pot apreciar clarament les diverses tallades a la soca que va patir l'arbre "original". Però gracies a que l'explotació de la carrasca era només de tallar i no de traure-les de soca-arrel - si més no a les zones més elevades d'esta serra - , i a la constància en la supervivència que caracteritza, no només a la carrasca, sino a d'altres quercínies; els troncs i branques que ara s'hi aprecien son "fills" d'eixos exemplars primigenis, nascuts de la soca romanent.

L'avançada edat - potser "conegueren" a l'insigne botànic Cavanilles en el seu ascens al cim del Maigmó - i les sequeres més o menys prolongades i intenses dels últims anys han afectat la seua producció de flors i per tant de fruits (glans). De fet en esta ascensió no hi vaig trobar cap carrasca amb glans. Este fenomen posa en perill el reclutament d'individus nous que continuarien donant suport a l'existència d'esta xicoteta taca de carrascar al PNP del Maigmó.

La continuitat d'este carrascar pareix estar - al menys en eixe moment - a expenses de la capacitat de rebrotar de la soca en cas d'assecar-se l'individu o exemplar.

Quant als fongs simbionts de carrasca que buscava i que no hi vaig trobar, pense que n'eixiren - en poca quantitat - però els javalins (Sus scrofa) en donaren bon compte ja que hi havien rastres d'unes poques "excavacions" al substrat proper a les soques de les carrasques.

CONCLUSIONS (que vaig poder traure després d'esta "expedició"):
  • Caldría proposar / promoure una subzona de protecció més acurada a este ENP (Espai Natural Protegit) que incloguera este carrascal.
  • Conformen augmenten les temperatures i l'eixutesa ambiental pel canvi climàtic global, es veuen més afectats els bolets, líquens i fins i tot carrasques.


Publicar un comentario